Diumenge, 13 de gener. Amb quatre dies per davant i acompanyats d'en Jordi, travessem els Pirineus amb els nostres somnis i il·lusions dipositades al circ de Gavarnie. Mentre passem la Vall d'Aran veiem que el temporal ha estat més sever del que les previsions deien i ens lliurem per poc d'haver-nos de calçar unes cadenes que no duem. Tot plegat l'únic que aconseguim és donar mil tombs per Viella fins localitzar unes cadenes que s'ajustin bé a les rodes a la furgo i arribar al migdia a Gavarnie.Ja és massa tard per enfilar-nos així que ens dediquem amb ímpetu i ganes a fer una bona netejada nival per tal d'aconseguir un forat on aparcar i establir-hi el nostre camp base per uns dies. La meteo dóna bo per diumenge i dilluns, un petit respir abans no entri una nova pertorbació. Tot i que estem frescos i descansats no matinem gaire, i el fet de no veure a ningú amb cordes penjant a l'esquena i mirant les parets sospitosament tampoc ens fa espavilar. Més aviat anem al ralentí, el fred és acusat, ronda els deu graus sota cero quan enfilem el camí del circ. No sé per què, però tenim la intuïció que avui estarem ben sols escalant. Cada cop la traça és més minsa i tan punt superem l'Hotel du Cirque desapareix del tot, ara ens toca a nosaltres obrir petja, cap dels tres confessa la secreta esperança de que hi hagués algú més il·lús que nosaltres disposat a desafiar la neu caiguda que tapissa el circ per arribar abans que ningú a peu de les cascades. Avancem primer per neu fonda traçant un camí serpentejant, després ja fem més via i ens anem donant relleus al capdavant de la traça.Una vegada més (i en van unes quantes ja...) el circ ens roba els sentits, és un espectacle difícil de descriure perquè més que veure sents vibrar el circ al teu voltant, aigua gelada, adormida, aturada que més que asserenar fa ferèstegues aquestes parets.Aixequem la vista, quilòmetre i migper sobre els nostres caps, el fort vent de sud ens regala una magnífica estampa a l'aixecar la neu per sobre la cresta dels pics de la cascada, l'únic inconvenient és que uns metres en sota aquesta mateixa neu es transforma en copioses dutxes de neu pols que llisquen lliurement cascades avall. Ara per ara, les condicions no són les més idònies per enfilar-nos, però sortosament les vies més clàssiquessemblen tenir prou gruix per intentar-ho. Cada pocs minuts Overdose, que no és més que els sis cents metres de la gran cascada del circ glaçats, ens recorda que està ben viva i ens regala espectaculars i tronadores caigudes de gel. Després de dues hores d'obrir traça i embadalir-nos, ens plantem al peu d'una de les cascades més freqüentades del circ, Banzayous, i decidim pujar per la seva esquerra, batejada com Dopamine. Acordem repartir els llargs de dos en dos per donar més velocitat a la cordada de tres que formem, una petita multitud en la soledat absoluta del circ! Comença en Josep, i de ben segur que la major dificultat d'aquest primer llarg és arribar a picar el gel. El conus de neu pols que ens separa de la paret gelada fa suar de valent en Josep, però un cop clavats piolets i grampons l'escalada és ràpida i l'assegurament alegre, la ruta va resseguint petits ressalts, donant algun que altre descans. El gel, tot i que no és per llançar coets, deixa pujar amb confiança i de tant en tant algun ensurt imprevist fa que no et relaxis, per contra les dutxes de neu pols que baixen de les campes superiors cada cop són més contínues. Anem amb la idea de rapelar per la mateixa via, per tant la tàctica a seguir és que mentre el primer escala i un l'assegura, el tercer membre de la cordada munta els abalakovs que utilitzarem pel descens. Ara li toca el torn al Jordii la Laura, però a mida que guanyen metres les dutxes de neu es van incrementant i abans d'acabar el primer llarg ja estan completament enfarinats, en fi que arriben a la reunió arrebossats en neu pols. Lo divertit del tema és que uns centenars de metres al nord fa un dia radiant i aquí, en plena paret, estem en condicions patagóniques. La reunió és penjada, vaja, un prodigi de comoditat i a més sense poder ni aixecar el cap perquè nose't coli neu pel clatell.Ens col·loquem el millor quepodem i enJosep que frisa per anar amunt, enfila el segon llarg. Surt una mica a l'esquerra, més queres per evitar aterrar sobre els nostres caps en l'improbable cas de caiguda. El terreny dret i el glaç de mala qualitat fan que hagi de desviar-se de nou a la dreta fins situar-se sobre la vertical de la reunió, col·loca un cargol amb cinta dissipadora i segueix amunt, els peus li donen algun que altre ensurt, però els piolets, ben clavats li aporten l'equilibri necessari. Les dutxes de neu pols, cada cop més intenses, no li deixen ni obrir els ulls i just quan la verticalitat és a punt de cedir, torna a fallar un peu. A cegues és difícil saber si els piolets han mossegat be i... alehopp! en dècimes de segons vola per sobre el cap dels companys, aterra suaument uns metres sota seu i en un acte instintiu obre la ma i l'únic piolet que duu sense dragonera llisca mandrosament paret avall. Ha anat tot tan ràpid que encara estem tots sorpresos, per sort sembla que no ha estat res, a en Josep no li fa mal res, en Jordi és el mes mal parat, un bloc l'ha colpejat al llavi i li sangra, Laura, tot i el cop d'aturar la caiguda ha sortit indemne. Ell darrer cargol que hi havia col·locat ha aguantat perfectament i la cinta dissipadora ha fet la seva feina a la perfecció, o sigui que s'ha descosit sencera. En Josepescala com pot fins la reunió amb un sol piolet i un cop els tres junts de nou fem balanç de la situació. No hi ha masses dubtes, les dutxes de neu són constants i emprenyadores i amb un piolet menys... per unanimitat, cap a baix! Posem a prova l'abalakov de manual que en Jordi s'ha currat i en no res som a la base de la paret, l'amic Murphy, fent honor a la seva famosa llei, fa que la forta ventisca cessi tan punt arribem baix. Ara ve la part més divertida del dia, buscar un piolet que sembla ser que ha estat engolit sencer per la neu tova, després d'una bona estona de pentinar el pendent apareix, just quan ja erem a punt de desistir. Mentre pleguem les cordes, ens adonem que avui la batalla l'ha guanyada la muntanya, i de penitència ens toca reobrir una nova petja sobre la neu ventada. Al matí següent en Josep s'aixeca amb molèsties a l'espatlla degudes a la caiguda i prefereix quedar-se fent bondat, la Laura i en Jordi marxen a fer allò que millor saben fer, obrir traça! i es planten per segon cop ben aprop de les parets.Aquest cop la intenció és anar afer ( o intentar...) la Ruflette, una línia situada una mica més a la dreta que la d'ahir i, aparentment, amb gel més que suficient. Però el vent, avui de nord, encara és més intens que ahir si cap i les purgues de neu no deixen treva, amb pesar s'imposa el seny i tornen a recular. Gavarnie ha tornat a ser poc generós, però tornarem i triomfarem!!!

Dissabte, 26 de gener. En vista de les males condicions que tenim al Pirineu i de que gairebé tot allò interessant ha caigut anem en busca del gel perdut més enllà de les fronteres al final ens decidim per les valls veïnes d'Argentiere i amb la furgoneta plena de material, menjar i il·lusions aterrem als Ecrins. Despres de varis dies escalant a diferents zones, aquesta nit ens hem donat un petit caprici, res més que passar per una Gite d'Etape, tants dies de convivència, tres persones en un petit vehicle, et fan adonar de petits plaers oblidats, com ara menjar en una taula ampla, un llit per tu sol, tastar el que és l'aigua (la calenta, no la que et corre per l'esquena a les cascades). Avui toca anar per nota i tenim al cap una via mítica, els més de cinc cents metres de Geronimo a la Tête de Gramoussat.Sabem que aquestes vies molts cops s'han de guanyar abans de començar aescalar-les, per tant, quan ens sona els despertador ales cinc del matí ens aixequem sense mandra, ens sorprén veure que un grup de cinc francesos ja és en peu abans que nosaltres. Esmorcem plegats i mentre ens expliquen que van a fer una via igual de llarga i paral·lela a la nostra, per sort, l'entrada de Geronimo, que és el tram més exigent, va per un lloc completament diferent. Avui sí, a les 6.30h arribem a l'aparcament i no tenim ningú al nostre davant, això pinta bé! Aproximem en companyia del nostres companys de fatigues marsellesos, tots en silenci i acompanyats per una lluna plena que ja es desinfla.Caminem visionant allò que tenim per davant, arraconant les nostres pors, frenant l'eufòria, esvaint els dubtes, una batalla més en la nostra descoberta interior. Sortim del bosc i el dia comença a emergir suaument i, a poc a poc, a l'aixecar la mirada l'espectacle ens impacta de ple, quin maravellòs caos glaçat la Tête de Gramoussat, successió de columnes, planxes, travessies, murs. Mentre ens equipem la visió és més espectacular encara, estalactites de decenes de metres i tones de pes conformen el perfil que tenim al nostre davant, pel nostre interior passa una extranya sensació, aquelles pessigolles tan especials i que tan bé coneixem de quan estas apunt d'enfilar-te per descobrir els teus límits. Pocs cops com aquí tenim la sensació d'estar al davant d'una via de renom amb majúscules, no és la seva dificultat, (que també...), sinó, sobretot, el gran compromís i exposició que ens esperen: un increïble desplom rocòs per començar i, a continuació, unes llargues travessies d'impossible retorn que obliguen a trobar la porta de sortida molt amunt. El primerllarg és un perfecte escalfament que ens deixa dins una cova que es forma sota la immensa columna que ens caldrà escalar, el pas clau de la via. Davant la nostra vista gegantins carambans que es perden en la llunyania i, penjats entre la roca desplomada i inhumana, nombrosos "descuelgues" de vies de dry-tooling, només a l'abast d'uns pocs escollits. En Jordi, un cop més, ens deixa bocabadats, amb calma i aparent facilitat va guanyant metre a metre la columna. A la sortida de la reunió ha col·locat dos cargols amb disipadora i ja ens imaginem quina serà la tàctica següent: no parar fins que la verticalitat total doni treva, i així és. La Laura no ho veu clar, massa exigència per al seu dit massegat dies enrrera a mig recuperar, té clar que aquest és el moment de donar mitja volta fàcilment, dubta: amunt, avall.... i al final amunt! En Jordi ha muntat la reunió molt ala dreta, just el que marca el recorregut, la Laura enfila amunt, bufa, es baralla, pica amb decisió i va esgarrapant metre ametre. Els que escalem de segon portem abric i menjar a les motxilles per si la nit ens sedueix allà dalt, però això fa molt més dura i complicada la progressió. Possiblement per aquest pes afegit a l'esquena, a en Josep li sembla molt més difícil aquesta tirada que la columna final de Dancing Fall cotada de 5+ que haviem escalat dies enrrere. En els primers metres la sensació és que el gel desploma i que els peus no es claven per enlloc. La Laura ha parat una desena de metres abans de la reunió, ja que en Jordi s'ha quedat sense cargols i no ha pogut protegir aquesta darrera travessa i el seu dit, adolorit i rígid, no li dóna prou confiança per aventurar-se a una possible caiguda pendular tan llarga i aèria. Espera que en Josep acabi de pujar i asseguri, mínimament, el tram. Un cop els tres a la reunió veiem que a aquesta velocitat no anem enlloc i hoxerrem,la Laura té clar que no pot seguir, però baixar ella implica baixar tots, doncs un altre cop serà! Una petita travessa descendent, una nova reunió, fem un abalakov i avall.Marxem capcots, però satisfets del bon plantejament fet i ara ja tenim en l'horitzó un bon motiu per somiar, estar a l'alçada de la via en la propera ocasió que ens hi atansem, esperem que en un futur no gaire llunyà!

Activitat realitzada per:

Jordi LoApez,

Josep Mula i

Laura Piferrer,

Gener del 2008

Extractes del blog:

http://josepilaura.blogspot.com/