La Coma Mitjana es una valleta que comença al Coll de Malinfern i en sentit Nord, es va obrint per acabar abocada a l’alta Vall de Carançà. Dos grans arestes encerclen aquesta petita coma. A l’Est el tot poderós Bastiments es prolonga fins al cim de Bassibers, mentre que l’aresta que surt del mateix cim de Coma Mitjana i que s’uneix a l’aresta Nord del Pic de l’Infern, la tanca pel Oest.

El nostre objectiu d’avui es assolir l’esmentat Pic Alt de Coma Mitjana, i per fer-ho, dei-xem al cotxe al trencall del refugi d’Ull de Ter (2100 mts), unes corbes abans d’arribar a la cafeteria de les pistes d’esquí.

Carreguem el “farcell” i guanyem metres mandrosament en direcció al refugi intentant aguantar l’equilibri en mig d’una traça molt glaçada i amb molt poca neu, com es ja normal aquests darrers hiverns. Creuem la pista del “xalet” i enfilem decididament en direcció al Coll de La Marrana juntament amb altres excursionistes que porten el mateix rumb que nosaltres.

Flanquegem el Gra de Fajol i a mida que iniciem les rampes de l’esmentat coll, anem trobant més neu, també força dura, però, malgrat tot no ens cal calçar-nos crampons i sense entrebancs arribem al coll per una bona traça d’esquí. El dia es rúfol, típic de primavera i no pinta gaire bé (les previsions ja avisen d’una pertorbació que s’acosta). D’ací al cim del Bastiments, malgrat ser la primera setmana de març, podríem pujar, en espardenyes doncs, la neu que resta a la pala de les darreres nevades, es totalment simbòlica i l’herbei es l’amo i senyor.

Anem força lleugers per les pendents de tartera, pero aviat unes congestes de neu dura, força verticals ens barren el pas. Creuem la primera i també la segona jugant-nos el físic però, amb la tercera ja no ens hi veiem en cor i ens aturem aposar-nos els crampons que ja no ens traurem en una bona estona. Entre pedres i neu arribem al Coll de Mal-infern (2700 mts) on veiem per primer cop la Coma Mitjana que conserva encara força quantitat de neu i el nostre objectiu dominant tota la valleta.

Amb els crampons encara als peus, perdem uns metres vers el NO, per situar-nos al peu de la carena Infern-Coma Mitjana, que resseguim en direcció Nord a fi efecte de si-tuar-nos a la base del mateix cim. Un pendent de neu constant (35º) ens situa al damunt del caire a pocs metres d’aquest, on arribem desprès d’haver-nos tret els crampons per manca de neu en aquests darrers metres. (Pic Alt de Coma Mitjana - 2753 mts). Bona panoràmica de tots els cims que envolten la Vall de Carançà (Racons, Agulla Blanca, Fossa del Gegant, ...), així com una visió inèdita de la cara NO del Bastiments, parcial-ment coberta de neu.

Desfem uns metres cercant un lloc arrecerat per esmorzar, doncs el vent bufa de valent. Recuperant forces, contemplem la cara Nord del Pic de l’Infern on, dues cordades van progressant poc a poc per les canals centrals, malgrat el mal temps que es va acostant amenaçador per el Nord. Així mateix, discutim la nostra tornada cap a Ull de Ter i consi-derem la possibilitat de resseguir l’aresta fins al cim del Pic de l’Infern, malgrat que en alguns punts sembla que alguna dificultat ens pot barrar el pas, tenint en compte que no portem material per assegurar.

Decidits a provar-ho, comencem a fer el camí per l’estreta aresta, ara per neu, ara per roca, amb la dificultat afegida del vent que no ens permet en cap moment de posar-nos drets doncs la seva força es tal que en alguna ocasió estem a punt de caure.

Superem un petit collet a 2680 metres i remuntem per l’altre costat superant petites difi-cultats per ambdós vessants fins aconseguir el punt més alt d’aquest primer tram (2705 mts). Ens cal ara baixar a un marcat coll nevat (pas per accedir a la cara N del Pic de l’Infern) a 2500 metres, des d’on iniciem la pujada cap aquest cim i també el tram que sembla més dificultós. Unes primeres rampes de neu dura ens acosten a unes roques que superem grimpant sense problemes per accedir a unes lloses llises i inclinades i amb gel que fan mala pinta. Superem la primera dificultat pel fil mateix de l’aresta amb un pas acrobàtic, però la segona es més complicada i no ho veiem clar sense assegurar. Decidim abandonar l’aresta i tornar per les pendents de neu que ensportaran de nou al Coll de Malinfern, encara que, sortir d’ací tampoc serà fàcil.

Iniciem un petit flanqueig per terreny delicat pel vessant de llevant, i en pocs minuts sor-tim de l’aresta, arribant a un terreny més còmode. No ens acabem de resignar a marxar, i observem que hem deixat enrera el tram potser més complicat i que els metres que falten d’aresta (que encara son molts), semblen més factibles que els que ja hem supe-rat. No ens acabem de fiar de la nostra apreciació, però ho tornem a provar. Remuntem metres una bona estona, amb els peus a la neu i les mans a la roca. Grimpem ara per un parell d’esperons de roca seca per guanyar de nou el fil, i veiem com l’aresta esdevé més planera.

Ens prenem un respir. Mengem uns ganyips i bevem quelcom. Això pinta millor i el cim ja es veu més a prop. A la represa, un tram nevat i vertical que cau encimbellat a la canal oriental de l’Infern, ens fa extremar les precaucions, a la sortida un flanqueigllargpero fàcil amb bona neu, ens deixa ja a pocs metres del cim, on arribem pel camí normal que ve del Pic del Freser. (Cim del Pic de l’Infern 2860 metres), on retrobem el fort vent que en aquest darrer tram de l’aresta no ens arribava.

No s’hi està gaire bé. Les cordades que pujaven per la cara Nord encara no han fet cim, i nosaltres reprenem la tornada vers el Coll de la Marrana.

El camí habitual, ple de neu dura, passa pel vessant francès i per transitar-hi calen els crampons, cosa que nosaltres volem evitar. Discutim la jugada i decidim baixar a un avant-cim per veure millor el terreny. Des d’ací, l’aresta es veu seca, circumstància que aprofitem per desgrimpar i perdre metres, estalviant la neu. Molt abans d’arribar al coll que separa el Pic Freser i el Pic de l’Infern, trobem una canal sense neu, de pedra ferruginosaquesemblafactibleperbaixarcapalSudatrobarelGR-11(Núria-Setcases) i poder tornar així al Coll de La Marrana i Ull de Ter.

El terreny esdevé vertical i la pedra dolenta i solta, però no triguem gaire en deixar la canal enrera i baixar metres per un terreny tarterós i herbat amb manca de neu, més tard, ja al fons de la vall, creuarem grans congestes per arribar per fi al GR-11, definit per una bonatraça i per lesmarques clàssiques blanques i vermelles (2560 metres).