Crònica de la sortida de diumenge per en Nacho Alegre

Diumenge passat vam decidir trencar amb la rutina d’aixecar-nos tard i sortir al carrer pràcticament a l’hora del vermut. Aquest cop vam matinar, ens vam calçar les botes i vam sortir a fer muntanya.
Feia temps que la Núria, la tieta de la meva dona, ens perseguia amb la història d’acompanyar-la a fer alguna sortida per la muntanya amb el Grup Excursionista de Malgrat. Finalment, després de donar-li llargues una i altra vegada, vam decidir fer el pas i, la veritat, que vam encertar ja que el recorregut va transcórrer per un dels llocs més espectaculars de la Garrotxa, els gorgs de la Vall d’en Bas.
Vam quedar a les 9h del matí al cementiri del poble de les Planes d’Hòstoles. El lloc potser no era el més adequat, però hi havia una esplanada fantàstica on poder aparcar els cotxes. En un moment van anar arribant un cotxe darrera d’un altre fins reunir-nos una bona colla. Hi havia famílies amb nens, jovent que comentava els últims detalls de la ruta i, fins i tot, algun gos amb ganes de gresca. El toc de sortida el va donar un home alt i prim que duia un mòbil enganxat a la mà amb l’itinerari de la ruta.
Va xiular ben fort i tothom es va posar en marxa per un camí de sorra senyalitzat que hi havia situat al costat del cementiri. Uns metres més amunt, s’enlairava una masia de pedra envoltada de camps de conreu i pastura. Vam caminar a un ritme lent, però agradable per una carretera asfaltada on, de tant en tant, se’ns creuava algun tractor de la zona. En un dels revolts de la carretera, vam girar per un estret camí de sorra i ens vam endinsar dins d’un bosc amb una vegetació frondosa. De sobte, vam deixar de veure el sol i la llum es va anar apagant lentament per deixar pas al relaxant soroll de l’aigua en ple circulació. A uns pocs metres, vam topar amb un dels gorgs de la riera de Cogolls. L’aigua salvatge corria amb velocitat i xocava amb força sobre les roques desgastades per l’erosió. Vam agafar l’estret i desdibuixat camí que resseguia el gorg fins arribar a la cova de Fontanil. Els més atrevits i encuriosits van entrar a explorar-la, mentre la resta vam continuar la marxa per no perdre el ritme. La ruta va continuar en un ambient fosc i carregat de vegetació i algun que altre rierol fins arribar a l’església de Sant Cristòfol de Cogolls, on vam decidir aturar-nos per esmorzar i agafar forces.
Després d’estirar una mica les cames i omplir l’estómac, vam decidir reiniciar la marxa per un sender ample que, poc a poc, es va anar enfilant amunt fins arribar a una zona de blocs de roques que vam haver de grimpar. Recordo aquest moment com un dels més feixucs de la sortida, ja que el cansament i la calor es feien sentir. No obstant, l’esforç va valer la pena, ja que des d’amunt del cim de la muntanya hi havia unes vistes privilegiades del paisatge. Vam aprofitar l’ocasió per fer-nos una foto tots junts.
La resta del recorregut va transcórrer entre camins de pujades i baixades fins arribar a les restes del castell d’Hòstoles. Un cop al cim vam poder comprovar el mal estat en el que es trobava aquest edifici del segle X. Malgrat això, vam aprofitar per fer algunes fotos, agafar una mica d’aire fresc i contemplar la zona de la vall d’Hòstoles. El descens del castell ho vam fer per un camí estret i força pronunciat que anava a donar a la carretera, on vam haver de caminar uns metres fins arribar al pàrquing on teníem els cotxes. Tot i la fatiga i el record d’alguna que altra rascada i picada a les cames, l’experiència va ser molt bona i ens vam sentir com un més del grup. Estic ben segur que serà la primera de moltes sortides a la muntanya.