|
|||
|---|---|---|---|
|
 Consultem
la informació que portem i es tracta de la via Original, la nord
directa, segons la ressenya un xic més difícil que la Super
Noire que era la via que volíem escalar. No entenem com havent-hi
una via que fa tan bona pinta tothom és a la Super Noire i aquesta
és buida, bé millor per a nosaltres! En no-res ja hem muntat
reunió al peu de la xemeneia, no sembla gaire difícil i
té bon gel. Ai, quin ull que tenim! En Josep tira cap a dalt i
ràpidament se n'adona que allò que semblava una escalada
fàcil i divertida es redreça de valent. Puja cinc o sis
metres bufant i, que estrany, es troba una reunió de tascons. Realment
aquí aquesta reunió no hi pinta res, però el misteri
s'esvaeix a la següent picada. Ei, que això tira enrere! Puja,
baixa, s'ho mira, s'ho remira, dubta... finalment amunt, però com
molts diuen l'experiència és un grau i no hi ha res que
un artificial de cargols no pugui solucionar. Una rampa de neu dura i
roca on muntar una reunió relativament bona. Ara puja Laura i comprova
en primera persona la verticalitat de la tirada, com enganya la perspectiva
i la ressenya perquè en teoria aquest llarg no passa de 80º,
en teoria, perquè a la pràctica 90º i amb gel trencadís
i dur com una pedra. Un cop a la reunió analitzem per on seguir,
tenim dos opcions: una fina cortina de gel amb prou feines enganxada a
la roca o un elegant forat. No hi ha dubte, aprofitem el curiós
forat que dóna pas a la rampa de neu gelada que tenim per sobre
els nostres caps. Pensàvem que el tram més dur ja l'havíem
escalat, i és veritat, però ara ens trobem amb una escalada
incerta, vertical i precària on les assegurances són psicològiques.
En Josep triga a fer aquest llarg, no hi ha res evident i ha de superar
una nova franja rocosa esquitxada de gel escadusser. Acaba escalant un
pas curt, però potent per una curta xemeneia on els piolets es
claven de meravella, però els peus són a l'aire. Nova rampa
gelada i una nova altra barrera rocosa li barra el pas, ara ve el més
divertit muntar reunió. Laura a la reunió de baix rumia:
tarda molt, massa! La intuïció no falla, quan en Josep crida
amunt i afegeix: sobretot mira de no caure! Ja és que ni gosa preguntar
que tal la reunió. Concentració màxima i anar guanyant
metres superant els ressalts verticals i aeris. Arriba a la “reunió”,
genial, dos piolets ben clavats i un parell de cargols mig entrats en
neu granissada, més simbòlics que útils.  De fet la ressenya
ja destacava que assegurar és complicat, ja pot ben dir-ho. Ara
comencem a entendre perquè no hi havia ningú enfilat a aquesta
via! Des del punt on som l'ambient és magnífic, ja no som
dins un corredor sinó que això sembla una gran paret, però
no veiem res més que franges rocalloses i no sabem per on tirar.
Sembla que la millor opció és anar recte amunt, escalant
com millor es pugui passos de mixte en roca absolutament descomposta i
fins llençols de glaç inassegurables. Realment la cosa promet
i més si tenim en compte la precarietat de les reunions. Consultem
la ressenya amb l'esperança que ens il•lumini en el camí
a seguir, però qualsevol semblança amb el que ens trobem
és pura fantasia. Analitzem la situació i l'horari, hem
trigat gairebé tres hores en fer dos llargs i no tenim ni idea
si tenim sortida per dalt o ens encigalarem encara més. Davant
nostre un gendarme de roca sembla ser una opció segura per muntar
un rapel. En Josep excava la neu al seu voltant i li dóna el vist
i plau, Laura no ho té del tot clar, però no hi ha massa
on escollir, així que avall!. Uff, han estat pocs metres escalats,
però intensos al cent per cent. Realment la via és maquíssima
i no té desperdici, tot i no estar en el seu millor moment per
ser escalada. Un cop a baix, veiem que ens quedaven un o dos llargs de
gel i mixte entretinguts i després un llarg flanqueig a l'esquerra
per enllaçar la cascada de sortida a l'aresta. Que clar i evident
es veu tot des de lluny, oi!
Via Original, cara norte Rognon du Ger: 400m, Mdinf Josep i Laura
|
|||
|
