És la prova amb més participants de tota la lliga. L’organització ha limitat els participants i no ha estat possible la inscripció el dia de la sortida. Per sort en Miquel Figueras ens va inscriure per internet fa uns mesos.
Abans de tot, hem de lligar la tornada a casa. Amb l’ajuda del Pascual i la Mari Paz deixo el cotxe a Monistrol i després d’un bon dinar ens dirigim cap a Coll Formic.
Amb en Miquel no he coincidit cap dia, i no sé ben bé com ens anirà. El meu objectiu és rebaixar el temps de l’any anterior. Ell, en canvi, ha participat en diverses maratons i algunes curses de muntanya i el seu objectiu en aparença és acabar-la, però l’esperit competitiu sempre és a l’ambient, i vés a saber què passarà.
Molta gent, nervis, corredisses… Després de recollir la targeta de ruta i la samarreta de regal fem quatre estiraments i preparem els bastons per a la cursa.
Sempre hi ha dubtes del material a portar que depèn bàsicament de l’experiència de cadascú, de la forma física, dels objectius, del clima …

La gent propensa a les “butllofes” i amb pells més sensibles es posen vaselina pertot arreu (als peus, l’entrecuix,…). La gent més curtida porta el mínim imprescindible, però ha d’afrontar les inclemències del temps amb molt poca cosa; jo porto una mica de tot per si de cas.
Un tema important és el menjar i la hidratació, i, tot i que l’organització té aprovisionaments per tot el recorregut, és recomanable portar aigua i un mínim de menjar.
És bo preparar el cos un parell de mesos abans, amb caminades curtes però constants en terrenys amb un mínim de desnivell, i, de tant en tant, anar a correr per pla.

Així, en Xevi Renart, en Jordi Cullell, en Jofre Marés i jo mateix, vam fer-hi cap aprofitant els últims dies de vacances de l’estiu. Dos d’ells no el coneixien i per tant la conversa que més es va repetir va ser la de: -Això és un ràpel, oi?- - No, no, això és un tobogan- o –No, no és un salt. I tot i les cares de incredulitat que posaven davant la resposta cal dir que tot el que es podia baixar saltant o fent tobogan ho vam fer així, fins i tot el darrer tobogan de la gorja on s’hi van veure algunes de les aterrades més espectaculars i crits més llargs de tota la baixada. Si teniu ocació doncs, no dubteu a fer-hi una visita, ja que és un barranc força proper i que paga la pena.

Jaume Oliveras Calveras