Avui, (febrer 2009) parlar de neu, resulta fins i tot xocant, i més havent viscut els intensos temporals que aquest hivern han deixat tot el Pirineu amb un ampli i sobrat mantell blanc. Però, el diumenge 30 de novembre del 2008 encara era d’hora per intuir les fabuloses nevades d’enguany i, en canvi, la sortida familiar al Matagalls va anar acompanyada d’un paisatge totalment emblanquinat que conferia a la ruta l’encant de l’alta muntanya.

Per aquells que el brogit diari ens manté allunyats de la muntanya, va ser tot un descobriment i una agradable sorpresa, sentir el fred d’un hivern avançat i veure el paisatge nevat en contrast amb el verd dels contraforts de les Guilleries que es veien al fons.

Va ser allò que estava anunciat, una sortida familiar, amb pares i mainada disposats a passar el matí del diumenge enmig de la natura i fent una caminada que venia molt de gust, tant per l’accessibilitat de la ruta, com pel paisatge sempre encisador del Montseny, per les magnifiques vistes de la conurbació urbana de Barcelona i per aquell pessigolleig agradable que sempre suposa arribar al cim, sigui petit, mitjà o gran.

Malgrat que el vent ens va permetre gaudir d’una visió àmplia i llunyana, des del Vallès al Maresme, des del Barcelonès a la Selva, des d’Osona a la Garrotxa, el mateix vent va impedir la contemplació pausada; feia, com es diu habitualment, un fred que pelava; el temps just per fer la fotografia familiar dalt del cim i tornar per allà on havíem vingut. Però allò que importava no era l’estona, sinó l’experiència d’iniciar-se o de recuperar la proximitat amb l’excursionisme i la proposta del GEM aplegava tots els ingredients per aconseguir aquest objectiu: reviure l’atractiu per les sortides muntanyenques.

Al llarg de tot el camí es notaven les diferencies entre aquells que ja tenen les cames acostumades a pujar i aquells que fa massa temps que ens dediquem a l’asfalt, però tot i així el grup va funcionar com una pinya i s’anava retrobant tant al pujar com al baixar, sense que els diferents ritmes fossin un obstacle per a cap de la vintena que ens hi vàrem apuntar.

L’ascensió més habitual al Matagalls, de 1697 metres d’alçada, i probablement la més fàcil, s’acostuma a fer per Coll Formic, seguint el GR 5.2, però nosaltres la vàrem fer des de la banda de Viladrau, sortint des del Coll de Bordoriol i passant pel Coll Pregon on el paisatge presenta una major varietat d’ambients i on abunden les fagedes i els avets.

Precisament a Coll Pregon vàrem trobar una parella que aquell mateix dia complia el somni i l’objectiu d’haver assolit 100 cims, una proposta engrescadora del Centre Excursionista de Catalunya, que feia que mentalment intentessis pensar en totes aquelles muntanyes que encara ens quedaven per descobrir, recordant aquella frase de Nelson Mandela que deia, “després de pujar una gran muntanya hom troba que encara queden moltes altes grans muntanyes per pujar”.

I la veritat, és que ara que aquest rigorós hivern no ha convidat excessivament a les sortides, per allò de les precaucions i dels riscos, hom troba encara fresc el record del Matagalls i ja pensa quan serà la propera convocatòria del GEM, per a aquesta categoria familiar de gent, a la qual ens agradaria repetir l’experiència més sovint.

Jordi Martinez