www.gem-malgrat.cat	EL PUIG NEULÓS

Cim culminant del Massís de l’Albera, el Puig Neulós s’enlaira abans que els Pirineus s’aboquin definitivament a la Mediterrània. Amb els seus 1257 metres és el mirador perfecte per contemplar la muntanya del Canigó, la plana del Rosselló i també el nostre Empordà.

Pel costat francés una còmoda carretera asfaltada que prenem un xic més enllà del Perthus en direcció a Saint Martín d’Albère, ens deixa a 30 minuts del cim, en canvi l’accés pel costat empordanès es fa a peu, per una pista de muntanya tancada als vehicles motoritzats i que prenem al mateix poble de Cantallops, al que arribem per un desviament de la N-II, poc abans d’arribar a La Jonquera.

Seguim en tot moment les indicacions del castell de Requesens i així creuarem el poble fins que l’asfalt es converteix en pista forestal en bon estat. Sempre en pujada, passem pel coll de Medàs i creuem una portallera de ferro, on iniciem una davallada fins a trobar el desviament que puja al castell de Requesens que passarem de llarg, deixant-lo a la nostra dreta.

La pista comença a pujar en sobtades reblincones fins que trobem, també a la nostra dreta el trencall que puja al Puig Neulós (rètol indicador). Uns metres per sota del desviament, hi ha un lloc escaient per deixar-hi el cotxe i també per venir a recuperar-lo desprès, doncs hi passa el GR-11 (470 metres).

Son les 9 del matí i comencem a pujar pista amunt per mig de castanyers i faig creuant nombrosos remats de bestiar. La pista, de pendent moderat, en continues giragonses, pren direcció nord-oest fins els 700 metres que per remuntar un turó, gira en direcció a llevant, reprenent ben aviat la mateixa direcció NO.

Cap als 840 metres, trobem un trencall de la pista a la nostra esquerra senyalat amb marques grogues. Deixem la pista principal i seguim aquest trencall més petit que va en direcció totalment oposada. Uns minuts més enllà, canvia de direcció ipassa prop d’un serrat. Aprofitem que te una bona vista de la badia de Roses per fer-hi aturada i esmorzar quelcom.

A tot això, la tramuntana no para de bufar. Ens adonem que aquí, a dins de lafageda, estem a cobert, però que els darrers metres de la carena del Puig Neulós, sense vegetació, serà un element a tenir en compte; de fet, des del nostre petit balcó on esmorzem, ja veiem els pins de la part baixa de la carena en constant moviment per l’efecte del vent.

Reprenem la pujada, sempre seguint les senyals grogues, difícils de trobar en aquest indret; uns metres més amunt, però, retrobem la pista principal, cosa que ens fa pensar que hem seguit una drecera de la mateixapista que estalvia alguns revolts.

Poc a poc ens acostem a la carena, la vegetació va minvant i deixem la darrera corba per pujar-hi directament per terreny obert. Arribem a un filat fronterer que ja no deixarem fins al mateix cim. A l’altre banda del mateix, veiem també la carretera asfaltada que puja pel costat francès. Som al coll del Pou (1120 metres), en clara referència a un antic pou de gel (senyal indicador) que hi ha a 4 minuts del coll, però que nosaltres no veiem.

Aquí, el vent de mestral bufa de valent, i els 20 minuts que resten pel cim son especialment exposats a aquest fenòmen. Un corriol que progressa pel costat català (SE) ens permet mantenir-nos uns metres per sota de la carena i estalviar-nos les ràfegues més fortes.

Aviat salvem un penyal rocallós i arribem a sota el cim, on creuem el filat que fa estona que seguim, per arribar finalment a la gran fita del Puig Neulós (1257 metres -3 hores).

Un edifici i una torre de comunicacions protegits amb filferro espinós, no fan d’aquest indret un lloc gaire agraciat, però la vista es magnifica. Ben a prop veiem el massís del Canigó i molts metres per sota nostre la plana del Rosselló, amb Perpinyà i molts petits poblets escampats per arreu. La nostra vista arriba fins a la línia de mar, on distingim pobles com Argelès, Sant Cyprien o Canet-Plage. Al sud la plana Empordanesa i a llevant tanca la vista una llarga carena que des del Puig Neulós arriba fins al Puig dels Quatre Termes.

Femalgunes fotos de l’instant, i gairebé empesos per el fort vent, perdem ràpidament metres per la carena oest que davalla en direcció a coll Pregon. Resseguim sense dificultats la bonica carena, plena de pastures fins arribar a un primer obi al costat d’un petit refugi (font de la Tanyareda), i més enllà, al mig d’una bonica fageda, la cabanya de Tanyareda ue pot esdevenir un refugi en cas de necessitat. Té llar de foc i també un espai per dormir, encara que tot plegat sembla força brut i descuidat.

Abans de davallar a coll Pregon, ens arrecerem darrere unes penyes i fem un petit descans per dinar. La temperatura es agradable i el dia acompanya, pero en aquest “país” es vital amagar-se del vent que sempre bufa i que, poc a poc et va refredant.

Reprenem camí ara ja amb l’estómac ple i no triguem gaires minuts en arribar a coll Pregon on ens cal trobar un camí que baixa prop del castell de Requesens i que enllaça amb el GR-11.

Havíem llegit diferents ressenyes on els autors no havien sigut capaços de trobar el camí de baixada en aquest punt i això ens preocupavaforça. Per fer-ho, ens cal trobar les senyals grogues i no deixar-les en cap moment fins al GR-11, doncs l’indret no es facil i un error pot portar-nos a quedar fàcilment encimbellats al damunt d’un penyal.

En el mateix coll Pregon hi ha un pal de fusta clavat. En aquest punt cal perdre metres en direcció SO i cercar un primer senyal groc pintat en un arbre. Si baixem uns metres més, trobem un ample camí que seguirem a la nostra esquerra (SE) i que els senyals grocs (força espaiats en aquest lloc) ens fan seguir.

Més enllà el camí puja, però malgrat que ens fa rar, trobem en tot moment senyals grocs que ens indiquen la bona direcció.

Quan portem ja alguns minuts per l’ample camí, cal no despistar-se, doncs de cop, l’hem de deixar i començar una veritable davallada enmig de la fageda (senyal groc indicatiu de gir). Entrem així en la part més complexa del itinerari, però curiosament, la més ben marcada. El camí davalla sense manies i el lloc es feréstec, però si seguim correctament els senyals grocs no tindrem problema per arribar al GR-11. És recomanable en tot aquest tram de perdre uns minuts a cercar els senyals, doncs un error podria portar-nos conseqüències imprevisibles.

Ens cal una bona estona per arribar a una pista forestal on deixem definitivament els senyals grocs, prop del castell de Requesens, i seguim els blanc i vermells del GR-11en sentit de ponent, per arribar en poc més de 10 minuts a l’aparcament on tenim els cotxes (3 hores i mitja des del cim).

Abans de tornar cap a casa, pensem que val la pena visitar el castell, i així, baixem amb els cotxes fins el mateix trencant que hi puja, on aparquemde nou per fer a peu els 900 metres que resten fins les seves muralles.

Malgrat la pujada i els 2 € que en val l’entrada, no ens penedim en cap moment de la visita. Es tracta d’una fortalesa immensa, originaria del segle XI amb posteriors restauracions i que fou habitada fins l’any 1945.

Una part important del castell, resta tancada pel mal estat en que es troba, però malgrat això, es pot palpar l’esplendor i la immensitat del lloc. Resseguim els innombrables passadissos, estances, corts, estretes escales, torres de vigia i viaranys del castell; fins i tot, de vegades ens costa saber tornar pel mateix lloc per on fa només uns instants acabem de passar.

Així, ja a l’entrada de fosc, desfem el camí a peu fins els cotxes per resseguir de nou la polsosa pista fins al coll de Medàs i Cantallops, retrobar la N-II, i fer el camí de retorn fins a casa.

Eduard Serrano