|
||
|---|---|---|
Ohh! lala!, Monsieur Ollivier
- Eiii Josep, tienes una semana libre este agosto? - Si, si es para ir contigo la saco de donde sea... - Pues prepara la mochila que nos vemos la semana que viene en el Midi.
D'aquesta manera tant senzilla començava a rodar una escalada inoblidable, de vegades els millors finals no han de tenir una gran preparació, ni tant sols es necessari saber on dimonis ens enfilarem i molt sovint com ara tenen començaments plenament insospitats. L'autor de lainesperada proposta era Zigor, un amic de Donosti que van conèixer dos anys enrrera a Bolivia i amb qui durant un mes van compartir molt bons moments a l'altiplà andí.
Set dies mes tard, al sortir pel vestíbul de l'estació de busos d'Osca, allà m'ho trobo, acompanyat d'en Aritz el seu company habitual de fatigues i en pocs minuts ja estem devorant quilòmetres cap al nord, direcció a les muntanyes Pirinencas, deixant enrrera la calor dela Hoya d'Osca i buscant la frescor de les alçades. Després de posar-nos al dia de tants mesos sense veurens fullegem amb ansietat el llibre “Pasages Pirinaiques” a la mateixa velocitat que Aritz negocia les curves, desprès de somniar en veu alta mil lineas finalment ens entra la vena romàntica i mirem amb més deteniment la poc visitada cara nord del Midi d'Ossau, Zigor la setmana passada va estar allà mateix escalant la seva via més mítica, el Pilier de l'Embarrade, la ruta número 100 a la bíblia de l'escalada de casa nostre “Pirineos, las 100 mejores ascensiones” de Patrice de Bellefon, quan hem diu que va estar apunta punt de alliberar-laper complert, les meves pors i dubtes desapareixen i li dic que amb ell tot em va be... al final ens decantem per l'espoló nord, una elegant línea de 700 metres veïna al Pilier. També hem diuen que ens caldrà correr una mica ja que a la nit tenen una “cita” ineludible a Rodellar, a cent quilometres del Midi, doncs res... per això ens dediquem a escalar: per patir i correr!!
Comprem menjar a corre-cuita mentrepreparem el material i decidim de bivaquejar a la base de la muntanya. Just abans de creuar la frontera observo amb els meus ulls la immensa bejenada efectuada a Espelunciecha, promoguda pel govern d'Aragó per ampliar el domini esquiable de Formigal d’una manera salvatge a varies valls verges de l'Alto Gállego, en una operació clarament especulativa.Per sort les primeres passes a la mantinguda pujada camí del refugi de la Pombie ens transporten a un món menys terrenal i més dominat pels instints i les emocions. Zigor ens porta directament a una petita cavitat molt propera al refugi al peu d’un petit llac on un altre màgica posta de sol ens acompanya mentre sopem.
Tots tres hem escoltat el despertador però cap vol ser el valent en posar-se dempeus, el fred a aquestes hores que es nit tancada encara apreta de valent, tot i així sabem que la jornada d’avui serà llarga i ens cal espavilar, esmorzem i amaguem tot allò que no necessitarem al interior més fosc de la cova. Enfilem encara mig adormits el corriol que mena al coll de Peyreguet mentre a les nostres esquenes el sol ens dòna el bon dia, a aquest punt abandonem el camí evident icomencem a rodejar la base de la pared oest a través d’inestables blocs i tarteres, a prop nostre els isards salten neguitosos i sembla que burlons a les nostres dificultats per avançar. Invertim dues hores en arribar a la base del espoló nord on comença el mes llarg recorregut d'aquesta temptadora muntanya pels escaladors. Una mica a la dreta sobresurt majestuós i amenaçant el Pilier de l'Embarrade, on realment una imatge val més que mil paraules.... La bretxa de les Cornes dels Mondeils es un petit i incòmode coll penjat situat al bell mig de la cara nord, amb una bona caiguda per banda i banda, que acabem comprovant quan cau el casc de Zigor pendent avall, estona i mes estona abans de parar-se. Decidim repartir la via en tres trams,el mes difícil, el de dalt ja està adjudicat des d’ahir. L’Aritz i jo ens ho fem asorts i acabo escollin jo la part mitja, un tram mes aviat d'orientació per terreny escabros.
Pocs cops m'he alegrat tant de la meva sort amb les palletes, o no?, els dos primers metres de la via em quedo bloquejat pel fred en mig d'una fina placa que m'és impossible d'interpretar i en el que m'entra una suor freda, no per la caiguda dels dos metres avall sinó pel mes que probable pèndul de mes de trenta metres laterals, concentració, sang freda i un conat de taquicàrdia em fan superar sense incidents el primer contacte amb la roca, mes tard aquest i els següents llargs es una successió de ressalts atlètics i fines plaques d'adherència, els primers en fan gaudir i els segons hem posen dels nervis, la roca d'aquest antic volcà extingit s'anomena Andesita i es una mena de granet fosc molt compacte, però poc adherent. L'escalada liderada per l’Aritz es ràpida i anem devorant llargs a bon ritme, davant nostre veiem una cordada per terreny complicat i desplomat, sembla que han perdut l'itinerari però en poca estona ens passen a gran velocitat i ens fixem en els friends inmensos que duen enganxats a l'arnés, que fa que en veu baixa fem alguna broma al respecte i que hores mes tard recordarem... La via ara puja en diagonal evitant uns cridaners desploms groguencs que tenim sobre els nostres caps i quan el terreny ja s'ha ajup en poso al capdavant, ara l'itinerari es poc evident, tot son xemeneies moltes de les quals queden mortes i en tot moment es va trobant material abandonat o be marcant la ruta, les pedres inestables es un continu, cal extremar les precaucions i ser fi a l'hora d' escalar i mes sabent que un de nosaltres no du casc, al arribar al peu del’evident espoló final fem un mos i comprovem que mantenim un bon horari, a partir d' ara arriba el “bacalao” i es el torn del Zigor, dubtem molt a l'hora de saber per on atacar l'espoló, no trobem material abandonat i tot el terreny a mes de poc evident es belluga, malgrat no semblar excessivament difícil avança amb lentitud, quan ens toca a l’Aritz i a mi ho acabem d'entendre...., es una sensació molt estranya escalar per terreny vertical, bona pressa però que totes, absolutament totes es belluguin, i això si, sense arribar a arrancar-se cap pressa. Escalem a pocs metres de la dorsal de l'aresta i quan a vegades treiem el cap per l'altre vessant la mirada i les mans sens glacen, pocs cops hesentit un buit tant absolut sota els meus peus, mes de mig quilòmetre de caiguda lliure que comprovem d'oida cada cop que cau algun roc, ara les arribades a les reunions son eufòriques desprès dels llargs treballosos i delicats on no podem cometre cap errada, curiosament noto com gaudeixo més i més a mesura que els silencis de la cordada son mes prolongats.
De cop i sense esperar-ho, arribem al pas clau de la via, el diedre Ollivier, malament quan en una via hi a un passatge batejat... a priori sembla assequible, però quan veig al Zigor esbufegar i demanar a crits on dimonis estan aquells grans friens que penjaven de la cordada que poques hores abans ens hem fotien, finalment encadena el llarg amb la finura i precisió que el caracteritza, ara es el nostre torn... aquest diedre es una fissura que te la particularitat de tenir una mida ben malparida, es prou gran per no poder empotrar els punys i massa estreta per poder bloquejar els genolls o l'esquena i, a mesura que anem avançant i les forces començant a minvar es va redreçant més i més fins a arribar a desplomar-se a la sortida. Al seu començament trobem un solitari pitó i uns metres més amunt una pedra encastada amb un tros de baga, aquí està part de la mítica fama per poder superar aquest diedre obligat de 20 metres, avui en dia qui disposa de friendsprou grans (nº. 4), o d'aquesta informació ja te molt de guanyat, però no puc deixar de pensar amb Robert Ollivier, que va ser el primer que es va enfilar per aquest racó de complicada retirada per allà el 1938, amb una corda de cànem lligada la cintura, amb un calçat semblant a unes botes i una pedra empotrada a pressió en la fissura com a única protecció, això si... molt sobrat de determinació. En pocs passatges pirinencs es pot comprovar com aquí, quina desmoralització agafarem els que no tenim un gran nivell al tastar el mític grau antic de muntanya. Abans de l’arribada de l'escalada esportiva el sisè grau no existia i el límit humà estava al cinquè superior, com aquest tram superat, tot i que en paraules del Zigor tant punt el va superar...”un sexto... mucho”.
Desprès de posar les mans de formes impossibles, confiar en peus que no existien, esbufegar molt i alguna ajudeta per dalt ens retrobem novament a la reunió els tres, tant sols ens resten 4 llargs pel final i el gran buit de l'Embarrade ja queda enrrera, un somriure se'ns dibuixa a la cara, sembla que la nit avui sera llarga a Rodellar, els llargs que ens queden també son exigents però en poca estona ja trepitgem el punt més alt d' aquesta magnífica muntanya, la Pointe de France. Mentres ens abracem plegats i eufòrics l’Aritz aixeca els braços al cel, mentre fa el millor resum de l'escalada que hem realitzat
Ohhh! la la, Monsieur Ollivier!!!
Esperó Nord integral a la Pointe de France (2.885m.) Val d' Ossau, Pirineu Francés
700 mts, Dificutat màxima: V+ (grau antic) Primera ascensió: R. Mailly i R. Ollivier, 14 de juliol de 1938. Primera integral: P. De Bellefon i R. Laffranque, octubre de 1961
Activitat realitzada el 3 d'agost del 2007 per Zigor, Aritz i Josep Mula |
||
