A la capçalera de la Vall de Broate, hi ha dos cims batejats amb el topònim de “Guins”. Son els Guins dels Talps i els Guins de l’Ase. El primer, més modest no passa de ser gairebé una inflexió en la carena que uneix el Pic de Salibarri amb el Sotllo. El segon, a la mateixa carena, es mostra molt més altiu, ja amb una alçada propera als 3000 metres.

Aprofitem un cap de setmana de tardor, amb al darrer pronòstic del temps una mica incert, per conèixer aquesta zona i, segons veiem, pujar a algun d’aquests cims, desconeguts per nosaltres, encara que no descartem totalment el Pic de Sotllo, també assequible des d’aquest vessant.

Una pista de terra que ressegueix el riu Lladorre durant 8 km, molt justeta per a vehicles de turisme, ens porta de Tavascan a l’inici del pla de Boavi. En el trajecte, haurem deixat enrera la petita presa de Montaut i dues pistes que s’enfilen a la nostra esquerra.

Abans del pla, ens cal deixar el cotxe doncs una cadena ens barra el pas. Un bon home que trobem, estassan el bosc, ja ens deixa ben clar que feia dos dies que havia nevat fins a 1200 metres i que si pugem al refugi de Broate, com a mínim hi trobarem 30 cm de neu fresca.

Amb aquesta perspectiva, que ens obliga a agafar els crampons, i veien que el temps, malgrat que s’aguanta no està per moltes alegries, carreguem les motxilles i poc a poc creuem el fantàstic pla de Boavi, una delícia pels nostres ulls, un indret que no podem deixar d’admirar i que caldria conservar tal i com es.

Al final del pla, creuem un pontet de fusta i comencem a pujar en grans marrades per un frondós bosc d’avets. Més amunt, fora ja de la boscúria, travessem de nou una altra passera també de fusta, tot creuant el torrent de Sallente. Uns metres més enllà, trobem un senyal amb indicador de la cruïlla de camins.

Deixem el de Sallente a la dreta, i seguim per la clariana del bosc per un corriol mig tapat en ocasions per la mateixa vegetació i que, clarament ens endinsa al barranc de Broate. Sentim a prop la cascada del mateix nom, encara que ben bé no l’acabem de veure mai. Aviat comencem a trepitjar neu i el terreny esdevé extremadament humit i relliscós. Superem una graonada i assolim un replanet on ens aturem a fer un mos (1950 metres). Superem un collet amb herba i una segona graonada relliscosa que cal desgrimpar per seguir el corriol. Perdem metres i baixem gairebé a nivell del riu per apropar-nos a una bonica cascada que cal superar a ran d’aigua. El pas no es especialment difícil, pero si molt perillós en cas de caiguda. Tampoc ens hi ajuda gens que la roca estigui molt molla (1990 metres).

La vall es va obrint i esdevé més planera. Una segona graonada ens planteja els mateixos problemes que l’anterior; per be que un cop superada ja tenim gairebé el refugi al nostre abast. Abans d’arribar-hi cal travessar el torrent de Broate i també un replà herbat, completament nevat amb els 30 cm de flonja neu que el bon home ja ens havia anunciat.

El refugi metàl·lic està situat al bell mig de la Pleta de Broate, ben visible al damunt d’una penya rocosa. La seva alçada (2212 mts) es idònia per partir en dos dies les excursions per la zona, degut al fort desnivell de les ascensions. Disposa de 8 places i hi trobem matalassos, flassades i també un llum que funciona amb plaques solars. Hem esmerçat en arribar-hi des de Boavi al voltant d’unes 3 hores.

Un cop estem instal·lats, el temps comença a canviar. Una broma baixa cobreix tota la clotada i comença a caure una pluja fina.

Passem la tarda el millor que podem, ben arraulits dins la caixa metàl·lica, amb l’incertesa de la metereología per l’endemà. Gairebé descartem pujar al Sotllo degut a la quantitat de neu que hi ha a l’estret engorjat de pujada però, tenim alguna esperança de poder arribar al cim del Guins de l’Ase; això però, serà si el temps canvia i ens ho permet.

Sopem d’hora i ens fiquem dins dels sacs fins que les necessitats fisiològiques ens obliguen a sortir-ne. Son les tres del mati i tot segueix igual, la boira ho tapa tot. Continuem amb el nostre son reparador fins les set del mati, hora de llevar-se i de prendre una decisió. Seguim en mig de les nuvolades i mentre esmorzem, pensem en baixar cap al cotxe, renunciant als cims. Un altre cop serà!!

Però vet a qui que de sobte, amb l’arribada del sol a la vall, la boira comença a aixecar i sembla que encara podrem aprofitar el mati. Canvi de plans. Agafem sengles motxilles amb el més imprescindible i posem rumb cap el Guins de l’Ase.

Baixem al fons de la pleta de Broate i caminem pel fons de la vall en direcció Nord. Creuem unes zones d’aiguamolls i herbei, colgat de neu, així com els torrents que surten per tot arreu. Més amunt cal progressar per llastres de roca polida i molla que no fa de gaire bon fer. Al voltant dels 2400 metres, arribem a una petita basa en una clotada. En aquest punt, girem a la nostra dreta (Sud) i enfilem per un pendent de més bon caminar. L’idea es arribar a la carena fronterera entre els dos Guins i mirar, si es possible de pujar al més alt dels dos (Guins de l’Ase).

Acabat el pendent d’herbei, entrem en una valleta pedregosa i solitària. Poc a poc guanyem metres pel pendent per on més ens sembla fins a arribar al nostre objectiu, al coll abans esmentat (2742 metres 1h30’).

Des d’aquest punt, aquesta muntanya s’ens presenta altiva. A l’estiu un pedregar molt pendent no exempt de perill, ens du fins sota mateix del cim, on cal fer servir un xic les mans per arribar-hi; ara, veiem amb preocupació com la neu caiguda aquests darrers dies dificulta molt l’avanç, sobretot en una barra de roca que hi al bell mig del pendent. Decidim de veure-ho de prop i pugem un centenar de metres fins sota mateix de l’obstacle (2860 metres). Si de lluny no ho veiem clar, no ho veiem millor des d’ací. La roca es una llosa polida, vertical i molla per l’acció del desgel, si podemsuperar-la ens cal endinsar-nos en terreny mixt, i si cal, més vertical. Valorem la situació i tenint en compte que estem en un pendent abocat als abismes de l’Estany d’Estats (vessant francés), que no portem el més mínim material de seguretat, i que una relliscada esdevindria fatal, optem per la retirada. Un altre cop serà!!

Desfem el vertical i esmicolat pendís fins al coll (2742 metres) i resseguim l’ample i fàcil carena en direcció Nord fins sota mateix del cim del Guins dels Talps, al que accedim mitjançant una fàcil pujada de uns 50 metres de desnivell. (Guins dels Talps 2779 metres - 10 minuts des del coll). Des del cim, podem veure en primer terme tot el massís Montcalm-Estats amb tota la fondalada de la cometa de Estats i la vall de Barz, amb el refugi de Pinet 500 metres per sota dels nostres peus. Altres muntanyes més altes i conegudes copsen l’horitzó com el Massís de la Maladeta, omnipresent amb les seves neus inconfusibles. Molt a prop nostre, el Guins de l’Ase, ens tanca la vista en direcció Sud.

No ens estem gaire estona al cim doncs el vent i bufa de valent. Continuem la carena en direcció Nord, amb una davallada a un proper coll, també fronterer i que domina la coma de Broate (2649 metres), adornat amb una fita enorme. Des d’ací, baixem pel pedregar en direcció a una petita bassa que ja haviem trobat a la pujada (2420 metres).

Només ens cal desfer un tram de llastres polides i creuar alguns torrents per arribar al fons de la Pleta de Broate, on dalt del turonet, ens apareix de nou el refugi.

No triguem massa a recuperar un xic les forces del mati, refer les motxilles i netejar el refugi, abans d’emprendre la davallada.

Degut al sol del matí, la neu es ja gairebé testimonial. Perdem metres amb el pes afegit de les motxilles plenes. Els punts conflictius de la pujada, ho son ara molt més de baixada. Les roques humides dels passos exposats, no ens ho posen fàcil i així, trigarem el mateix temps a baixar al Pla de Boavi que hi esmerçarem en la pujada (3 hores).

Anem comentant que un xic de seguretat en aquest parell de passos, no estaria de més, tinguent en compte que parlem d’un camí d’accés a un refugi, i que en teoria pot pujar-hi gent no preparada per afrontar-los.

Per fi arribem a Boavi, un lloc que no ens cansem d’admirar, i que de nou creuem per arribar al nostre cotxe, que hem deixat a l’inici del mateix.

Al riu que tenim a prop ens anima a donar-nos un petit bany i ja nets i polits, fem un darrer entrepà, abans d’enfrontar-nos amb el cotxe als gairebé 8 kms de pista plena de rocs que trigarem uns 45 minuts en resseguir, fins arribar de nou al poble de Tavascan i retrobar la carretera asfaltada que ja no deixarem fins arribar a casa.

Eduard Serrano