 Des de la terrassa del refugi d'Argentiere
l'espectacle és impressionant, de dreta a esquerra podem
contemplar grans muntanyes com la cara nord de l'Aiguille Verte
solcada per l'elegant colouir Couturier o les veïnes Droites
que ens regalen mil metres de vertigen, un escenari on s'han
escrit grans pàgines de la història de l'alpinisme.
Una mica més a l'esquerra emergeixen les Courtes que presenten
un vessant excepcional solcat per grans recorreguts glacials
i per últim l'esvelta Aiguille du Triolet, un xic més
allunyada del refugi, tot i que pel meu gust la més bonica
i salvatge. (........). Cada cop que visito aquest indret, el
sol fet de contemplar aquest espectacle, m'evoca vells records
del passat.
Las 100 mejores ascenciones del macizo del Montblanc. Gaston
Rébuffat
Físicament era el primer cop que trepitjava aquests indret,
però gràcies als escrits d'aquest gran guia i divulgador
ja feia anys que aquestes contrades m'eren familiars. Aquesta passada
primavera, per fi posava els peus al somniat circ d'Argentiere.
 El despertador sona impassible a les tres del matí, ben
mirat ja podia haver sonat molt abans, la son aquesta nit ha estat
curta i els nervis llargs davant la jornada que ens espera. Ens
belluguem com si fóssim autòmats, lents, imprecisos
i silenciosos. Vestir-nos, esmorzar, equipar-nos, una rutina centenars
de vegades repetida, però no per això deixem d'estar
atents a qualsevol petit detall oblidat a l'atzar que ens pot deixar
amb el cul enlaire en el moment més insospitat.
Traiem el nas per la porta del refugi i ens topem amb la primera
sorpresa del dia, bé, de fet encara negra nit! Brillen frontals
a les línies escollides, contem tres cordades a la via dels
Suïssos a les Courtes i dues a la Directa Lagarde de les Droites.Definitivament és
impossible matinar més que un francès!. Aquests eren
els dos objectius que portàvem al cap, ràpidament
decidim anar a les Courtes. La via descartada és massa encaixonada
i obligada per tenir tanta gent ballant sobre el nostre cap, estem
disposats a assumir les dificultats que podem trobar, però no
la loteria dels perills objectius.
En no res ens plantem a l'ampli plató glacial del circ
d'Argentiere i descobrim una nova cordada en direcció a
la via dels Suïssos. Caminem separats, al nostre aire, sense
presses, però a pas viu, cada un tan sols acompanyat per
les seves il·lusions i els seus neguits. En Jordi és
un company de Mataró i tot haver escalat vies plegats, avui
compartirem per primer cop aquesta mena de cordó umbilical
que és la corda. Els dos hem fet vies als Alps per separat
i som conscients que avui és el nostre bateig alpí amb
cara i ulls. No ens coneixem gaire, malgrat tot, es nota que confiem
prou l'un en l'altre, jo en el seu elevat nivell d'escalada en
gel i ell, imagino que veu en mi, un bon complement d'escalador
tot terreny.
 Ruta
1 |
Avancem en silenci, un silenci tan sols trencat pel cruixir
de la neu sota nostre. La nit és idònia, poc
fred, gens de vent i cap núvol amenaçador.
Gairebé sense adonar-nos ens enfilem progressivament
per les primeres rampes d'entrada a la via, no parem ni a
treure el piolet tot i que el terreny cada cop és
més dret i les esquerdes més obertes. La foscor
en aquests casos és un perfecte tranquil·litzant.
Per fi arribo a la rimaia, l'oficiós començament
de via, d'ara endavant la paret ens depara més de
vuit cents metres d'incertesa i ambient. Miro enrere, el
frontal d'en Jordi encara és un punt llunyà pendent
avall. Avança i para repetidament, sembla tenir problemes
i efectivament a l'arribar a la meva alçada m'obsequià amb
una vomitada. Fa mala cara i està força suat,
l'esforç en fred, l'esmorzar a corre-cuita a mitja
nit, els nervis... poden haver mil motius. Em demana uns
minuts per recuperar-se mentre ens equipem, dos o tres llargs
per sobre nostre ja tenim una cordada. Jo estic impacient,
no acabo ni d'apretar-me el nus de l'arnés que surto
disparat com una molla pendent amunt. La inclinació és
important, però em trobo còmode i crido muntanya
avall a Jordi que avançarem a l'ensamble fins que
el terreny ho permeti. En pocs minuts ja estem compartint
reunió a l'alçada dels escaladors que ens precedien,
una veterana cordada helvètica. Per les seves cares
de fàstic no semblen contents de gaudir de la nostra
simpàtica companyia són incapaços de
retornar cap cordial salutació nostra. La simple idea
d'anar per sota, recollint tot el que caurà a partir
d'ara que s'estreny la via sembla que els hi fa tanta il·lusió com
a nosaltres, però ells ens porten avantatja i l'aprofiten
a fons. A partir d'ara apurem els seixanta metres de corda
a cada tirada, mentre ens anem alterant al capdavant dels
llargs.
La ruta es redreça cada cop més i més,
el gel és acceptable, però d'un gruix molt
escàs i a voltes és veuen perfectament les
vetes del granet a través de la fina capa gelada.
Cal ser fi i “carinyós” amb aquests delicats
llençols d'aigua solidificada. El sol apareix i emplena
de color i textures el relleu de la superfície glaçada,
però també descobreix el gran buit que hi ha
sota els nostres grampons. A la nostra dreta els verticals
pilars de les Droites, a sota un petit punt insignificant
on fa poques hores fèiem veure que dormíem
i per tot arreu el circ d'Argentiere on necessitaríem
mitja vida per poder tastar els seus tresors glaçats,
ens haurem d'anar acostumant a aquestes privilegiades vistes.
Quan encara no hem fet ni el primer terç de via ens
trobem el llarg clau, una xemeneia que es va fent cada cop
més estreta i vertical. Es el torn d'en Jordi, avança
fidel al seu estil, segur de moviments i avar en assegurances.
La dutxa de neu que està rebent de la cordada que
ens precedeix és considerable, curiosament quan arriba
a la secció més vertical del llarg respira
alleugerit, el mini allau que provoquen els nostres amics
tan sols li frega l'esquena. Per moments penso si no estaran
palejant neu muntanya avall per fer-nos recular. En Jordi
en un cop de decisió treu el cap, s'incorpora, quatre
picades felines sobre el gel i supera el ressalt que el deixa
a la campa intermitja on munta reunió. Pep, amunt!
Així de breu ressona la seva veu al walkie, quatre
passes més enllà i ara soc jo qui es posa sota
la dutxa. Amb paciència busco la picada correcte i
amb estoïcisme aguanto la neu que s'escola per dins
de l'esquena, despistat de mi se m'ha oblidat posar-me la
caputxa.
|
R uta 2 |
 Ruta
3 |
MERDA!!! Aquest crit ve de sobre meu, instintivament m'aferro
amb totes les meves forces als piolets esperant-me lo pitjor. No,
aquí no, collons!!! Espero l'ensurt, l'estrebada, l'impacte
que no acaba d'arribar.A dalt el company no para de repetir insistentment
la mateixa paraula, jo no entenc res. Tan és, estic ballant
sobre la vertical i cal recuperar l'adrenalina i les forces perdudes
per l'ensurt. Supero el pas totalment arrebossat en neu pols i
mentre vaig a la reunió en busca de la resposta a aquests
crits, a mesura que avanço vaig olorant la resposta.Es una
olor forta penetrant inconfusible, ja no em cal més resposta.
Descarrego la meva tensió en crits, improperis i insults
vers la cordada “amiga”, però aquests com el
que escolta ploure. Havia vist coses rares a muntanya, però això mai
m'ho hagués esperat.
Ara som a la campa intermitja, la inclinació es torna més
humana i seria factible anar a l'ensamble, però un parell
de projectils en forma de pedra ens fan canviar d'opinió.
Em poso a recer d'un petit bloc i per primer cop a la via quedo
protegit de les pedres que puguin caure. Mentre asseguro en Jordi
netejo el gore, les taques desapareixen, però la fastigosa
pudor persistirà tot el dia. Tan punt em disposo a desmuntar
la reunió m'impacta per sorpresa un petit roc rebotit sobre
el meu pit, em llença d'esquenes però sortosament
encara estava lligat a la reunió. Durant uns segons perdo
la respiració, em palpo el pit, puc respirar bé,
res em fa mal, tot ha estat un ensurt. Remunto la campa intermitja
tan ràpidament com em donen les cames, tinc ganes d'intercanviar
impressions amb els suïssos, però ells ara volen muntanya
amunt, sembla que portin ales als braços i no piolets.
Ja portem la meitat de la via i l'horari és bo, enrere
han quedat els trams a piolet tracció, ara entrem en un
terreny mixte amb neu poc consistent i molt d'aflorament rocós.
Aquest és el meu terreny, així que recullo tot el
material i encapçalo les tirades, a vegades a llargs, a
vegades a l'ensamble, el terreny és qui ens ho marca.Els
metres passen ràpid, però la paret és immensa,
tan evident des del refugi i tan caòtica al seu interior.
Sense adonar-nos ens trobem en un carreró sense sortida,
la llengua de neu mora al peu d'unes parets rocoses i al girar
la vista avall, veiem que les traces han resseguit unes arestes
nevades cap a l'oest molts metres per sota nostre. Ens ha fet perdre
la via l'anar de persecució, darrere els nostres “amics”.
Ells s'han enfilat roca amunt, jo noho veig clar, en Jordi sí.
Parem ens asserenem, mengem unes barretes i gaudim de les vistes, és
llavors quan se'ns acut de repassar amb el zoom de la càmera
les fotos que varem fer ahir de la paret i ho veiem clar, tenim
continuació glacial cinquanta metres a la nostra esquerre,
però ens caldrà superar un gran caos de blocs verglasejats
en precari equilibri. Amb aquest tipus d'escalada em trobo còmode,
prenc la iniciativa i traço la línia recta més
directa. Eppp, que això no és cap joc! Em dic a mi
mateix, m'adono de lo exposat d'aquest tram mixte i reculo fins
la reunió per buscar el punt més feble per on creuar
i decideixo anar en travessa descendent. Els passos sobre la roca
glaçada amb piolet i grampons són de gran concentració,
asseguro tot el que puc aquest llarg passatge, aquí té tan
de compromís el primer, com el segon. Aixequem la vista
i ja veiem l'aresta cimera, ara el terreny que ens falta no es
gaire complicat, però l'estat de la neu a aquestes hores
esta molt patètica, progressem de manera simultanea, per
una rampa cada cop mes llarga i a mesura que el final esta mes
a prop, ens anem enfonsant mes i mes en la neu tova, els darrers
metres son interminables, obrint una treballosa trinxera que ens
arriba fins la cintura i ens fa mantenir en tot moment en un precari
equilibri sobre el buit. En Jordi a aquestes alçades esta
fos i en cedeix gentilment l'honor de ser jo qui obri la rasa final
fins l'aresta. Per fi a quedat al darrera la via, expressem una
eufòria continguda, sabem que encara no es prudent celebrar
res de moment, ara no volem pensar en el que ens queda encara i
ens limitem a menjar una mica i beure, i sobre tot de impregnar-nos
d' aquest espectacle del qual hem estat espectadors d'excepció durant
tota la jornada.
L'evident coll de baixada esta a la nostre alçada, però ens
caldrà pujar un centenar de metres gairebé fins al
cim per poder accedir aell, a simple vista sembla una passejada,
però a la suau pujada fins aquest ens trobem amagada un
altre sorpresa, desprès de barallar-nos fins fa poc amb
neu pesada ara toca el torn a un gel extremadament dur i compacte,
fem un intent de pujar caminant amb compte la discreta inclinació clavant
amb força els grampons, però aquest glaç es
pur vidre, ens mirem amb cara d' estupefacció, i no ens
queda cap mes remei que treure de nou la corda i els cargols de
gel per poder avançar amb molt de compte llarg a llarg,
ara es en Jordi qui afronta aquest delicat terreny, progressa molt
lentament i fa fredar veure com els seus agressius grampons i piolets
tant sols mosseguen escassos mil·límetresdins al
superfície glaçada, va assegurant el llarg com mai
l'havia vist fins ara, la col·locació de cada cargol
es summament treballosa i cansada, on li cal fer palanca amb les
dues mans per poder guanyar cada gir, sembla de risa fa poca estona
ens felicitaven plegats per haver acabat la via i ara estem al
límit de la taquicàrdia amb una suau pujada, tres
interminables i esgotadors llargs ens deixen a terreny segur, el
bon horari del principi ha saltat pels aires i el sol baix ens
avisa que un nou dia esta a punt de quedar enrere, a mes, a mes
s' aixeca un gèlid i molest vent a l'aresta, certament el
pitjor lloc possible. Tot i ser per fi gairebé al cim encara
tenim menys motius que abans per celebrar res, sabem quesota la
llum dels frontals ens espera una llarguisima i complicada baixada
en la nostre travessa cap a la glacera del Talèfre.
Un inacabable i patètic descens sobre neu inconsistent,
on avegades tenim la sensació de estar nedant sobre un geganti
pastis de nata, moltes hores mes tard i desprès de la mitjanit
traspassaven la porta del funcional refugi lliure de Couvercle,
mentres ens creuàvem amb algunes cordades que enfilàvem
les seves passes adormides per escalar el Whymper de l'Aiguille
Verte. Ara si, per cada un de nosaltres, era el moment de celebrar
a l'intimitat dels nostres sacs en un dolç i reparador somni,
la via que acabaven d'escalar.
Les Courtes, 3.856m. Alps Francesos
Via dels Suissos;800m. IV/3+
Ch. Conraz – R. Matey , 31/VII/1938
Activitat realitzada el 29 d'abril del 2007 per Jordi Lopez i
Josep Mula
|
