L’escalada i tot el món que l’envolta m’ha cridat sempre l’atenció, però mai havia coincidit en cap persona que estigues disposada a perdre el seu temps per a iniciar-me en el funcionament d’aquesta activitat tant encisadora i adrenalínica. Fins que el GEM i la seva gent es van creuar pel meu camí. Desprès d’una pila de sessions boulderianes, per fi aplegava el meu debut com a escaladora.

-Ja sé on et portaré!!! És una via força maca i variada, no és gaire difícil però té alguns passos una mica exigents.

Una cançó es repetia insistentment al meu cap “has de pregar que el viatge sigui llarg, ple d’aventures, ple de coneixences...”. Ni la dolça veu de Llach, ni les delicades parau-les de Kavafis aconseguien calmar el meu neguit. Anava a encetar el meu camí cap a Itaca. Un nou món, una filosofia de vida diferent, paisatges inimaginables, reptes conti-nus, il·lusions, somnis, gent..., tot això ho posaré dins de la motxilla en el meu viatge.

-Com seria la via?? No n’estic segura, podré, no podré....

El que més neguit em causava era la seguretat del meu company de cordada, jo no havia assegurat mai a ningú però ellconfiava en mi... Segur que jo podia fer-ho. Val a dir que des del primer moment el Josep tenia la certesa que jo podia superar aquesta primera via sense gaire dificultat (era graciós, confiava més en mi una persona que quasi no em coneix que jo mateixa).

El dia va eixir molt gris i trist, però les ganes i la il·lusió donaven el caliu necessari per a no deixar la via per a una altra ocasió. Mentre ens dirigíem al sud de Montserrat, mentalment anava convencent-me que era capaç d’assolir aquest repte. Quan baixarem del cotxe estava gelada, tremolava, supose que més de neguit que no de fred.

L’aproximació a la via és un bon escalfament, a més caminar m’aporta serenor. Cada pas que done és un menys per enfrontar-me al meu nou repte, que de cop i volta, va fer aparició al davant meu, l’espoló esvelt i majestuós de la roca grisa.

-Què Xaro com ho veus?

La pregunta d’en Josep em va treure dels meus pensaments. Enmig del primer llarg hi havia una cordada i a peu de via una altra. Això em va tranquil·litzar, inconscientment el meu cap va interpretar al veure tanta gent:“via fàcil”.Encara que acollonida, estava hipermotivada.

Tenia sentiments ambivalents. Sempre que t’enfrontes a una experiència nova tens una mica de por, el desconeixement, allò no controlat...; I per l’altre costat hi havia la il·lusió d’experimentar el vertigen d’una via llarga. Mentre la cordada que teníem davant encetava la via, ens anàvem equipant meticulosament. La setmana anterior van ser dies d’aprenentatge: nucs, reunions, maniobres de corda, material.... avui tocava examen.

Ara, per fi havia aplegat el moment. Amb una mirada confiada i unes paraules que van acaronar el meu neguit fins diluir-lo, el Josep va començar la via. Pas a pas i gairebé sense adornar-me’n, el meu company s’allunyava paret amunt.

-Reunió!!

Aquest crit que arribava per sobre meu era el tret d’eixida. A partir d’aquest moment, solament hi érem la paret i jo, es tractava d’esbrinar els seussecrets: petits relleus, fines fissures, generosos còdols, minúsculs foradets, i tot això en el lloc precís i el moment oportú......no existia res més que el diàleg entre la roca i jo.

Els llargs anaven succeint-se l’un darrere l’altre, el temps semblava aturat i la meva conversa íntima amb la paret, cada cop era més sincera i confiada. Els sentiments que en aquell moment tenia, eren fins aquest instant desconeguts per a mi. Estava emocionada, m’animava el fet d’anar superant les dificultats. Si algú m’hagués preguntat en aquest precís moment: que és la felicitat? Açò que estic experimentant ara mateix, seria la meva resposta.

Solament ens quedava un llarg, era una llarga fissura, un tram molt maco i amb el qual quedava culminada la primera escala del meuviatge.M’esperava una petita sorpresa, era un tram completament desequipat. El Josep havia d’anar instal·lant assegurances a mesura que pujava, i jo, una estona més tard les hauria d’anar treient. Sembla ser que aquelles andròmines (també conegudes com friends) serien la nostra assegurança en cas de caiguda (jo encara tinc els meus dubtes), a més per la reiteració amb la qual m’ho va repetir que no es perdés cap, semblava que erenforça cares (..no vull pensar que patia més pel material que no pas per mi..).

La sensació d’arribar al cim, va ser espectacular, el meu pit es va omplir d’e-moció, ara aquell esvelt i majestuós espoló estava sota els meus peus. El paisatge a vista d’ocell era desconegut, em va donar energia, em sentia invencible.El punt i final el va marcar tres llargs rappels , el meu “guia” i jo baixàvem simultàniament. Havíem vençut aquell, per mi, gegant (es que jo soc tan xicoteta...).

Ara ja no hi ha volta enrere, l’escalada m’ha encisat i probablement, d’una forma o d’altra, marcarà el meu destí, ha començat el meu viatge.... el món a partir d’ara mai més tornarà a ser rodó, serà vertical.

Xaro Gandia i Benavent

MONTSERRAT SUD - VINYA NOVA

VIA:ESPARRAGUERA

DESNIVELL:170m.

DIFICULTAT:V+

ORIENTACIÓ:SUD

Gener 07