Què millor que passar la darrera nit de l'any sols en un refugi (Serradets, 2580m) i celebrar les campanades a l'hora de Brasil (quatre hores menys)?, doncs res millor que encetar el nou any amb una nova via a la cara nord del Taillon (3.144m). Com sempre, ens marquen noves fites, nous objectius i bons propòsits, però enguany hem volgut ser agosarats i demanar més i millor. Per tant, defugim la via clàssica de la cara Nord, ja que més a l'esquerra s'han format unes magnifiques i prometedores cascades de gel que criden la nostra atenció. El que semblava una entrada ramposa s'ha acabat convertint en tres apurats llargs de corda i algun d'ells frega gairebé la verticalitat total (definitivament cal anar a l'oculista!!).

Lluny de decebre'ns la ruta promet, sobretot si tenim en compte que qualsevol retirada és impossible, i per tant afrontem amb el major dels nostres somriures i alegries els propers 700 metros que man-quen fins al cim, alegria sobretot per entrar en una gran paret i terreny desconegut a les onze del mati (potser ens fem vells per matinar com abans..?) també és ben cert que uns anys enrere per la via normal d'aquesta paret havíem superat el mateix desnivell en menys de tres hores.

Els pendents suaus del primer terç transcorren per glaç inconsistent que fa que la corda ens aporti en tot moment una falsa seguretat, tan falsa com les assegurances que anem emplaçant a mesura que guanyem metres. L'arribada al tram més espectacular de la via coincideix amb la desaparició del sol, malauradament l'estètica columna que havia reclamat la nostra atenció està inescalable, l'evitem per un costat i posem la directa per superar aquest llençol glaçat sense haver d'encendre encara els nostres frontals.

A partir d'aquest moment ens volem autoconvencer que el cim està al tocar, però les hores i els metres van passant i la sensació de no arribar mai enlloc cada cop és més evident, i com no podia ser d'altra manera, s'apunten a la festa la ventisca i el fred, però això no fa res més que esperonar-nos per entrar en calor i anar superant ressalts de gel o roca un rere l'altre, a vegades a l'ensamble, a vegades a llargs i sempre amb la incertesa de seguir el camí correcte. Sense obrir la boca passa pels nostres caps la idea de passar la nit a aquesta desangelada paret, però l'absència de cap repisa ni roba calenta, fa que no sigui res més que una perillosa temptació.

Sortosament totes les decisions del recorregut són encertades, i tant punt superem una estreta i exposada goulotte ens portem una gran ale-gria sense esperar-ho, ens trobem a la aresta cimera. Per fi, desprès de deu horetes d'escalada per terreny inhòspit, precari i vertical arribem al cim del Taillon, a les nou de la nit.

El fred i el vent apreten amb força i ens buiden les bateries per deixar-nos sense fotos ni frontal, però que millor que el potent focus de la lluna plena per dirigir les nostres passes cansines. Tot i així l'emoció dura fins al darrer moment, orientant-nos enmig d'una espesa boira i amoïnats per no passar el refugi de llarg mentre baixem la bretxa de Roland.

Hogar, dulce hogar!! a cinc graus sota zero, sense vent i amb una sopa calenta entre mans, amb tan poca cosa ens sentim tan feliços...!!!. No és més ric qui més té sinó aquell que menys necessita.