Aquesta vall, es una mostra de com era el nostre Pirineu ara fa uns 100 anys en-rera. No trobarem cap pista forestal, tampoc cap resclosa ni refugi per a excur-sionistes, per no haver-hi, no hi ha ni un veritable camí fressat que resseguir.

El nostre objectiu, el Montsaliente, es sens dubte molt més assequible des de l’Estany de Ratera (Sant Maurici), remuntant la Coma de l’Abeller, però preci-sament la bellesa i les nostres ganes de coneixença de la Vall de Cabanes, fan que ens decidim per aquest itinerari, molt més salvatge ipoc transitat que la pista que puja a Amitges, molt més concorreguda.

L’itinerari a peu, s’inicia quelcom més amunt del poble de València d’Aneu. Agafem un trencall de l’antiga carretera senyalitzat com a hostal dels Avets i alberg del Gerdar. Passat el primer, continuem fins a passar l’alberg, i un xic més enllà, en una corba molt tancada (1.510 mts), deixarem el cotxe a prop d’un cartell indicador de l’inici de la Vall de Cabanes.

Ràpidament ens endinsem en una magnifica avetosa del costat solell de la Vall de Cabanes. El que sembla un antic baixador de troncs, i unes estaques amb marques grogues, ens permeten de caminar amb comoditat, per bé que la pujada es forta. Al voltant dels 1.900 metres, deixem enrera el bosc en un terreny més obert, guarnit totalment amb colors de tardor. Som a la Pleta dels Fils, (1.900 metres - 55’). Ens acostem al riu que molt aviat travessem per un ben guarit pontet de troncs. A l’altre costat un cartell senyalitzador ens indica correctament la direcció a seguir.

El camí, de moment ben definit, remunta un vessant castigat per les allaus i segueix a mitja alçada per un camí, en ocasions força ben guarnit per petits murs fets de pedra.

Als 2.165 metres, girem marcadament en direcció Oest i creuem el rierol que baixa des de l’estany Llong. Ens caldrà guanyar un petit ressalt en mig del bosc per arribar a un petit estanyol (l’Estanyoleta) que voregem per la seva dreta (Nord) per atènyer tot seguit l’Estany Negre de Cabanes (2.179 mts. - 2h10’) després de passar a prop d’un gran bloc on hi ha instal·lat un abric d’allò més provisional.

Creuem la sortida d’aigües de l’estany pel damunt dels troncs acumulats, amb l’objectiu de vorejar l’estany pel seu costat Sud. Un caos enorme de grans blocs que arriben fins a l’aigua, dificulten enormement la progressió. Per acabar-ho d’adobar, i malgrat que gairebé son les dotze del migdia, una fina capa de gebre o recobreix tot, cosa que fa l’indret extremadament relliscós i delicat. Sabemque un corriol voreja pel damunt aquest enorme caos, però nosaltres no hem sigut capaços de trobar-lo i passem els propers 45 minuts perduts en mig de gegantins blocs de granit.

Ja a l’altre costat, retrobem el camí fins arribar en pocs minuts al torrent de les Abadies que en la seva entrada d’aigües a l’estany, forma un bonic indret color turquesa. Seguirem pel marge esquerra del torrent (dreta en sentit de la marxa), remuntant una valleta coberta també de grans blocs que ens haurem d’anar rifant un per un, fins un replà on passarem més còmodament per mig d’uns aiguamolls. Desprès d’un darrer caos rocós arribem a un petit replà on hi ha dos estanyols. (Clot de Cabanes 2.280 mts - 3h30’) En aquest lloc, abandonem les motxilles i la tenda i agafem tot el necessari per anar i tornar del cim abans no es faci de nit.

El cim del Montsaliente, ja fa estona que s’alça al damunt dels nostres caps de forma desafiant, i això ens permet d’alguna manera, decidir el millor itinerari per arribar-hi, tinguent sempre en compte la complexitat de moure’ns en un terreny dominat per grans acumulacions de granit que fan molt difícil i entre-tinguda la progressió.

Del mateix estanyol,un camí amb algunes fites, surt en marcada direcció oest en direcció al coll del Bassiero.El seguim durant 10 minuts fins que veiem a la nostra esquerra (Sud) una tira d’herba que voreja per sota el vessant NE del Montsaliente i que creiem ens permetrà progressar amb facilitat.

Seguim una bona estona cercant els millors passos entre roca i herba, sempre en direcció SO, decantant al final cap al NO fins entrar en una recollida coma que baixa de la carena. El pendís es redreça fortament i es presenta mantingut en el seu darrer tram fins a un proper coll a 2.775 mts., on varis trencalós de grans dimensions ens donen la benvinguda.

Guanyem metres per l’herbei a pocs metres de la carena, gaudint d’una vista sorprenent sobra la coma de l’Abeller i les agulles del Bassiero, així com de la coma d’Amitges uns centenars de metres per sota nostra. Els darrers metres els farem superant fàcilment un amuntegament granític coronat per una gran fita que ens assenyala indiscutiblement el cim del Montsaliente (2.887 mts. - 5h).

La tarda es neta de bromes, això ens permet distingir molts cims ja coneguts nostres com el Peguera, Subenuix, Encantats, Valier, Mauberme, i un llarg reguitzell difícil d’enumerar. Més llunyà apareix també l’inconfusible silueta de l’Aneto amb la seva gelera nevada.

Fem les fotos corresponents i tot seguit desfem camí, doncs som al més de novembre, la tarda es curta i ens cal retrobar les motxilles i la tenda abans la nit no ens envolti.

Arribem al nostre petit amagatall al voltant de les 5 de la tarda. Mentre uns planten la tenda, els altres posen el fogó en marxa per fer una sopeta calenta i refer-nos un xic. Tindrem el temps just de menjar quan la nit ens embolcalla i la temperatura cau en picat. En pocs minuts queda tot recobert d’una fina capa de gelada, que ens obliga a ficar-nos dins la tenda per protegir-nos de la fredorada. Una llarga nit de 14 hores de descans ens deixa com nous.

Al mati, un cop superat el sempre difícil moment de aixecar-se, mengem quelcom en mig d’un paisatge gèlid. Recollim també les pertinences i poc a poc iniciem la davallada amb moltes precaucions, doncs el gebre torna a crear-nos moltes dificultats a l’hora de creuar els amuntegaments de granit que anem trobant.

Un cop passat l’estany gran de Cabanes, retrobem el camí i ja amb més facilitat, arribem a la Pleta de Cabanes (1.900 metres) on, esperonats per la presència d’algun que altre bolet, iniciem una recerca que donarà com a resultat una colli-ta de rovellons i ceps més que acceptable.

Al voltant de les tres de la tarda, arribem de nou al cotxe, cansats però contents d’haver gaudit d’una vall gairebé en estat verge com ens agradaria que fossin moltes altres del Pirineu on la mà de l’home ha deixat la seva empremta de for-ma negativa.

Eduard Serrano